Les etapes o fases del dol son cinc: negació, ira, negociació, tristesa i acceptació. Cada una de les fases té les seves pròpies característiques i no hi ha un ordre preestablert d’aparició; es mostren de manera diferent en cada persona. Per exemple, en una persona l’acceptació pot no presentar-se en anys i en una altra, aparèixer al principi de la pèrdua. Per posar més exemples, la negació podria aparèixer a l’inici d’una pèrdua, o quan a un moribund li confirmen el seu final imminent, o quan a algú l’acaben d’operar per treure-li un ronyó, o pot no aparèixer mai. És una defensa temporal de la persona, que pensa coses com “estic bé, això no està succeint”. Per contrast, hi ha persones que no ofereixen resistència ni a la pèrdua ni al canvi.
Amb tanta variació, conèixer les diferents fases i identificar a quin punt es troba la persona és un bon començament pel treball terapèutic, ja que, com he explicat, no hi ha només manera, sinó que cada persona tindrà els seus propis temps i processos —alguns necessitaran mesos i altres anys per sobreposar-se a una pèrdua.
L’acceptació sol arribar després d’haver passat prèviament altres fases. Algunes persones passen primer per la ira—“Per què jo? No és just!”— o la tristesa —“Qui sentit té? No val la pena fer res!”. La negociació —per exemple, “si em/li dones uns mesos prometo que canviaré”— és una fase que no passa tothom.
Tots els acompanyaments són més efectius des d’una mirada integrativa, on emoció, pensament i cos conviuen i s’expressen simultàniament, i s’han d’atendre. A més, el tipus d’intervenció dependrà del tipus de dol: es pot passar un dol anticipat quan se sap prèviament que una persona es morirà, un dol absent quan es nega la pèrdua i la persona actua com si res, o no resolt quan perdura en el temps i es torna disfuncional, entre molts altres.
L’acompanyament passa per identificar el dol, el tipus de pèrdua, la fase en què es troba, i oferir allò que la persona necessita. Uns necessitaran que els escoltin, altres necessitaran eines per afrontar les etapes, hi haurà gent que necessiti entendre la situació per poder tirar endavant… Cada persona té la seva necessitat.
Un altre factor important és oferir acompanyament de la manera que la persona el vulgui rebre. M’explico: he vist professionals acompanyar amb contacte físic excessiu, aclaparant la persona que acompanya. De la mateixa manera, he vist persones sentir-se molt còmodes simplement en silenci, i altres necessitar diàlegs transcendentals o espais on descarregar la ira. El professional que acompanya la pèrdua hauria de ser capaç d’identificar el que cadascú necessita i adaptar-se a les seves necessitats.
L’empatia, saber escoltar de manera activa, la maduresa, l’equilibri personal o la capacitat de sostenir l’altre són algunes de les habilitats essencials que un psicoterapeuta ha de tenir, a més de poder oferir un espai segur, relaxat i confidencial. Sigui quina sigui la pèrdua, el dol és un moment estressant. Si a més està relacionat amb la mort física et diré que la mort està inseparablement unida a la vida, perquè la vida no pot existir sense la mort, ni la mort sense la vida. La intensitat del moment de dol pot sacsejar moltíssim i canviar moltes àrees i molt diverses de la vida d’algú. Per això, aquest és un tipus d’acompanyament, sovint transcendental i profund, que no tots els professionals se senten capacitats per oferir o desitgen realitzar. A mi, personalment, és un àmbit terapèutic que sempre m’ha atret i per això vaig decidir formar-me. La formació fenomenològica-experiencial va marcar un abans i un després en la meva manera d’acompanyar les persones. Descobrir el model de Klüber-Ross i tot el que ella va fer de manera tan desinteressada em va animar a seguir treballant-me i desenvolupant aquesta part de mi que desitja acompanyar la gent en aquests moments tan intensos i vitals de les seves vides.
